miércoles, 9 de mayo de 2012

“Fotut però content”, crònica del Trail de Roses - Cap de Creus: Diumenge 06 de Maig de 2012

6:45... tititi...tititi... paro el despertador... encara no està ni el sol posat! Som-hi! En Miki també s'ha despertat sense problemes! Esmorzar tranquil però sense pausa que hem de carregar energia... Dorsal, gel, bambes, imperdibles, xip, ... Tot llest? Sí! Doncs gas cap a Roses! Feia mal dia i donava la sensació de que ens cauria una a sobre... buf! Cel negre de collons, però el mòbil deia que no plouria, així que cap problema... 

Abans del briefing pre-cursa fem una mica de trote d’escalfament... des dels 20 km del divendres de la setmana passada no havia pogut córrer, més de 8 dies, però tenia bones sensacions, em sentia fort i ara tocava prestar atenció al briefing, per no perdre'ns pel Trail, ja que segons si feies 12, 24 o 42 km havies d'agafar uns desviaments o uns altres... Moments de concentració... En Miki em repeteix: "Primer desvio esquerra i el següent a la dreta!" Gas! Ara ja només quedava esperar el tret de sortida per començar amb la lluita d'aquest nou repte! “Sort Miki!”...”Nos vemos en la cima!”... jajaja... Paraules de motivació, però en aquells moments encara no sabíem els cims que ens tocarien pujar... pobres de nosaltres!... Una bona acumulació de desnivell positiu i negatiu acumulat com jo mai havia fet! 


Comença la cursa! Em començo a posicionar per davant, ja que ens havien advertit que els corriols de pujada eren quasi individuals i no volia quedar-me endarrere sabent que podria tirar i els de davant no em deixarien J 


Primera pujada... en teoria era la suau!... Joder! Quina merda d’estudi que vam fer el dia anterior del perfil de la cursa, ens vam refiar del mapa que donava l’organització... Quina estafa, com vaig subestimar el Trail! ... Pujada molt i molt bèstia, la gent havia deixat de córrer i pujava caminant tothom, almenys tothom fins on arribava la meva vista! Començava a passar pel meu cap... Si la primera era la fàcil... Què ens espera després? Trinada superior! 



Un cop a dalt pràcticament ja tocava baixar una trialera... l’organització no enganyava pas: “La primera baixada és molt i molt tècnica, ja que té molta pedra solta, atenció turmells!”... El que no deien és que baixaves pràcticament vertical i jo que venia amb la inèrcia quasi m’emporto per davant el tio que tenia per davant meu quan va frenar... Quina pendent negativa més bèstia! A mitja baixada ja hi havia hagut el primer accidentat i la gent feia córrer la veu enrere perquè arribés al controlador que hi havia al començament de la baixada... Després en Miki em va comentar que el van haver d’evacuar amb helicòpter i tot... Ànims!


La cosa seguia i anàvem cremant quilòmetres, ja venia la pujada important de veritat... Molta trinada és poc, però a dalt sabia que vindria el primer avituallament, així que la part final inclús la vaig poder fer corrent! Les coses anaven bé i ara vindria la part més maca de la cursa amb un trajecte per les carenes de les muntanyes vora el Cap de Creus recorrent infinitat de corriols i gaudint d'unes vistes excepcionals.


A partir del km 16 el perfil tornava a ser descendent, va ser allà quan em va pillar un dolor al genoll, potser massa poc entrenament, potser massa ritme al principi, potser baixades massa tècniques,... no ho sé, molts dubtes passaven pel cap! A partir del km 19 la cosa va ser insostenible, la resta de quilòmetres serien una supervivència, l'única cosa important? Acabar la cursa amb el temps que fes falta, però acabar sense importar el crono! 


Em vaig prendre el gel que portava com a últim recurs, però res... Així que mig caminant mig trotant al principi, després ja únicament caminant... M’anava passant gent i més gent, tothom molt solidari... “Ànims que ja hi som!” “Estàs bé?” “Necessites algun gel?” “Antinflamatori”... Unes noies em van oferir inclús fer-me un massatge J... jajaja... Que bo! 



Mentrestant, també va passar el cap de la cursa de 42 km, quina màquina!! Jo només, restava els quilòmetres que quedaven i em preguntava quan em passaria en Miki! En algun moment em vaig preguntar si potser li havia passat alguna cosa, però no després el vaig veure a la llunyania... El meu gest ho deixava clar, el genoll havia fet figa! “T’acompanyo?” “Ni de conya, espera’m a la meta! Ja arribaré”... Molt gran Miki, gràcies! J


Em seguia passant gent i gent, alguns trobaven en mi un company durant alguns minuts per descansar i compartir històries, però no durava massa, el meu ritme era molt baix i anava en lluita solitària la majoria d'aquells moments durs en els que voliar tirar però no podia... per fi! Ja veia la carretera després de la infinita baixada final i un policia que aturava el trànsit em dóna les paraules d’ànim que necessitava “Va ànims que ja només queden 300 metres!” Injecció de moral, de motivació, d’il·lusió,... bé no sé ben bé que, però vaig poder tornar a trotar amb el genoll trinant i ja entrava a la recta final... Allà molta gent animant i aplaudint, bufff... indescriptible, després del patiment com entren aquests aplaudiments i ànims, directes a la vena emocional, a més moltes persones em reconeixien d’haver-me avançat mig coixejant i els seus ànims em resultaven encara més propers... fins que a pocs metres de creuar la meta el “Vamos Titan!” d’en Miki inconfusible posava fi a la cursa! 



No m’hi vaig fixar en el timing, però superava les 4 hores, només volia seure i deixar descansar el genoll i gaudir de les sensacions que m’envaïen... En uns instants vaig desconnectar del món totalment i quan hi vaig retornar, volia que en Miki m’expliqués com li havia anat a ell! Coca-cola final, el bon sucre J, i mig coixejant cap el cotxe mentre en Miki em feia de suport!


Dades de la cursa: 28 km amb 1740 metres de desnivell positiu acumulat i un total de 4:00:16, potser el temps més lent que faré mai, però la meta que de moment millor m’ha sabut! Sobreposant-me a tot vaig poder acabar, quasi caminant des del km 16 i patint molt i molt a la última baixada, però sentint la major de les felicitats en els últims 300 metres de la cursa i en els segons posteriors fins que vaig tornar a la Terra J... Gegant recompensa!



P.D: Valoro 100 mil cops més a en Kilian Jornet i no tornaré a subestimar cap cursa més, quin patiment, segurament per no saber administrar, però això no s’acaba aquí! Gas! Una anècdota més que guardar a la butxaca!

P.D.2: Dos dies de repòs absolut o tres... ja veurem i amb ganes de dijous, que és l’esperada graduació! Sento l’extensió de l’entrada... moltíssimes coses a explicar J jajaja





"Aquesta part compresa entre el Camell i l'Àguila ( el Cap de Creus) que tu coneixes i estimes tant com jo mateix, és i ha de continuar essent mitologia pura, sens res que pugui mixtificar-ho, en faig qüestió de principi. És un paratge mitològic que és fet per a Déus més que per als homes i cal que continuï com està".
Salvador Dalí, 1961



2 comentarios:

  1. 1.- Tan "guaperas" a la foto de la sortida, no m'estranya que t'oferissin massatges nano! aajajjaja

    2.- Tonto per no haver-los acceptat! A la merda la cursa, massatge i gas!! XD

    3.- Quan "torni a estar instal·lat", i de broma us segueixo les animalades que feu.

    4.- Molen poemes de Dalí!

    5.- Demà ho petem!!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. M'agrada aquest anàlisi que has fet!

      Però, t'haig de dir que saps que sí que t'apuntaràs amb nosaltres, btt de la bona i runnings :)... collserola i els jabalis et troben a faltar (i nosaltres també! jajaja)

      Demà serà molt gran! Mil ganes! Gaas!

      Eliminar