Començament de tot: Mitja Marató de Girona el 8 de Maig de 2011

Tot va començar a principis de maig d’aquest mateix any quan vaig escoltar que tres companys de la uni (Espel, Miki i Carlos) anaven a participar a la mitja marató de Girona, en aquell mateix moment els hi vaig dir que comptessin amb mi. Normalment és d’aquelles coses que es diuen i la gent diu: sí sí, però que mai es fa massa cas, no soc d’aquesta classe de persones, així que poc a poc s’anava apropant la data marcada i vaig començar algun que altre entrenament ... buuufff ... que se’m en fa de pesat això de córrer! I a més córrer sol, ja que vaig començar sense massa expectatives de continuar, però en aquell moment se m’havia ficat al cap i volia anar amb aquests companys a Girona, així que dos o tres entrenaments de 6 o 7 km.

Quan ja quedaven pocs dies per la mitja vam començar a parlar de com aniríem cap allà i tota la historia i vam tornar a parlar sobre la meva participació, va coincidir que la tarda anterior havia descobert a un crack que fa bogeries esportives i vaig estar mirant vídeos i tal així que estava bastant motivat, preparat no, però la motivació era extrema, així que els hi vaig dir que sí, que i tant que hi aniria. En aquell moment l’Espel em va dir: titu, estàs molt boig, que son 21 km, no son cap tonteria i no estàs preparat, uneix-te per la meitat i així ens animes quant arribem al km 10, que nosaltres ja estarem de capa caiguda. En aquell moment la motivació no va superar la raó del meu cap, l’Espel tenia raó, així que els hi vaig dir que els acompanyaria a Girona i que faríem això, córrer sense dorsal ni inscripció, a partir del km 10 de la mitja.

Per a mi fer 11 km ja era una animalada, només recordava una data que vaig fer “casi” 11 km i va ser a la cursa del Corte Inglés del 2010 (32ª edició), prova a la qual vaig anar sense cap tipus de preparació i que vaig acabar amb prou feines en un temps de 1:15:48, temps bastant lent, el meu amic Carlos casi em va treure 20 minuts... puto amo! Jajaja

Tot va quedar així, així que va arribar el 8 de Maig i jo m’estava aixecant a les 6:00 a.m. i pensant: Que malalt... fins i tot em vaig pensar si anar o no anar-hi, però després em va venir al cap que els hi havia dit i que jo no trenco promeses, així que ja m’estava posant roba esportiva i calçant-me les bambes de futbol sala... Fixa’t la preparació que no tenia ni bambes de running... On m’estava ficant? No m’ho vaig preguntar més i la cosa va seguir preparant la bossa per dutxar-me i dinar amb la excel·lent família d’en Miki, allà a terres gironines.

Quedada a Barcelona amb l’Espel a les 7 i poc del matí, vaig arribar una mica tard... no tinc remei, de se casa a Sant Cugat a pel Carlos, ja només quedava en Miki! Ell tenia més sort i podia dormir una mica més, ens esperava a casa seva a Girona. 

Viatge “tranquil” amb bona mitja de velocitat fins a Girona, ja ens agradaria poder fer aquests temps en el run... i així cap a casa el miki, seguia sent aviat... i ara el destí era anar cap a la mitja ja! A buscar els dorsals dels companys i els xips! Només arribar ja es respirava un ambient maco, de gent activa que busca superar-se... Cua dels dorsals... Tot llest casi una hora abans de començar així que vam començar a perdre una mica el temps, després escalfament una mica i després despedida, jo anava a anar cap al km 10... mes o menys... caminant per allà i preguntant als controladors si sabien per quin km anava, la veritat és que no vull criticar... però no tenien ni idea de quina alçada estaven ni que controlaven... així que mínimament calculant vaig deduir que hauria acabat al km 10.

Allà estava, a Girona, per la meitat del Carrer Salt, enmig d’una mitja marató, esperant a que passessin els meus companys, mirant el rellotge i intentant que passés el temps fins a veure’ls arribar. Trenta pocs minuts ja passaven els primers classificats... collons com anaven aquests tres animals... no va passar més gent fins als 6 minuts més tard! Però no, no eren els meus companys, així que allà estava jo de peu mirant com passava la gent i el temps, els meus companys tampoc arribaven... Va ser al voltant dels 40 i llargs minuts que els vaig veure en la llunyania, vaig començar a estirar ràpid per intentar posar-me al ritme i no fer-los perdre velocitat, així que la cosa va començar forta.

Es van alegrar al veure’m, suposo que els vaig donar algo més de forces, vam parlar, és una cosa bàsica si corres en grup, així els km van passant millor. Poc a poc els killers del Carlos i l’Espel van començar a distanciar-se, jo em vaig quedar amb el Miki, animant-lo ja que ell portava una fatiga important de carreres passades, així que ens vam dividir en dos grups. La cosa va seguir així fins a arribar més o menys al km 17... les cames del Miki ja portaven moltíssima xixa... em vaig quedar per veure si es recuperava però em va dir que tirés i així vaig fer, la veritat és que tenia moltes ganes de creuar la meta i vaig començar a augmentar ritme... Cada cop més gent al costat de les tanques, us puc assegurar que és una sensació increïble que gent que no sap ni qui ets et doni tots els ànims que pot perquè tu puguis donar un parell de passes més... jo estava fresc, portava uns 10 km només i les cames em responien bé, així que el ritme encara va augmentar més quant quedaven 2 km (també va ajudar-me que cada cop hi hagués més gent animant). Últim km ja... casi sprint i creuar la meta... encara ho recordo, quines bones sensacions i quina gran satisfacció. Allà m’esperaven en Carlos i l’Espel, vaya cracks... Jo havia fet la meva feina, superar-me a mi mateix amb una marca al final de 12.5 km en 1:02:08 a un ritme mig de 5 min/km, bastant bé considerant la meva preparació.

Després d’hidratar-nos i comentar la jugada va aparèixer el Miki, en aquella ocasió va haver d’abandonar per lesió, però no us penseu que estava desanimat! Lo puto crack, una persona sempre positiva! Ja era mig dia... els estómacs començaven a cridar i vam anar a dinar tots a casa Miki... una família molt agradable, un dinar deliciós i una tarda de sol espectacular.

Tornant cap a barna jo ja havia canviat... les sensacions que havia tingut en els últims km de la cursa i, sobretot, al creuar la meta junt amb la fita de superar-me a mi mateix eren indescriptibles una mescla entre satisfacció, alegria, bogeria, ... ja estava dins! Ja m’havien o ja m’havia liat jo mateix, encara no ho tinc clar, en aquest món del esport! Per cert, aquella nit vaig dormir com un campió! Jajaja