Una setmana següent: Cursa de Collserola 13,6K el 15 de Maig de 2011

Una setmana després de la iniciació, ja tenia mono de sentir l’experiencia de ser finisher d’alguna cursa, ja que el que jo vaig fer a la mitja de Girona no se si se’n pot dir que fos massa, vaig superar repte personal, sí, i també la meva millor marca corrent en quant a ritme, però no havia tingut ni dorsal ni tampoc havia tingut la sensació d’estar competint. No hi havia més remei que participar a la cursa de Collserola! La veritat és que tenia moltes ganes i encara més quant em van dir que era de 13.6 km, això significava superar-me un altre cop.

Un cop ja inscrits, l’Espel em va enviar el pdf de la cursa... collons quin perfil! Entre aquest perfil i que era de trail feia que fossin nous reptes per a mi, així que aquella setmaneta vaig fer dos entrenaments:

• Dimarts 10 Maig: Bastant tullit encara de la “mitja” de Girona, només vaig ser capaç de córrer 3.2 km amb un desnivell positiu de 150 metres, tot uns 25 minutets.

• Dijous 12 Maig: Seguia cansat però no podia presentar-me a la cursa sense fer res així que li vaig fotre un parell de ... i vaig sortir amb les bambes i cap a dalt. En resum, sortideta de 45 minuts, uns 7.5 km i un desnivell positiu de quasi 300 metres.

Descans absolut la resta dels dies i van passar volant, quan em vaig voler donar conta ja era dissabte a la nit... així que tocava preparar les coses de demà i sobretot el bocata per esmorzar al matí, ja que havia de tornar a matinar...

La quedada era a casa en Carlos a les 8:00... mes o menys... un cop allà direcció cap a Cerdanyola a buscar dorsals i trobar-nos amb en Miki i l’Espel allà. Mig adormits no era estrany que ens perdéssim per Cerdanyola, sort que ja es començaven a veure els primers corredors escalfant i les primeres unitats de policia que controlarien la cursa ens van indicar on havíem d’anar... sorpresa! sense voler ja estàvem allà, només havíem d’aparcar i trobar-nos amb Miki i Espel, que ja feia estona que ens estaven trucant.

Aparcats ja! Ens trobem el grup... i a buscar dorsals i xips! Un altre cop hi havia aquell ambient de cursa que tant em va agradar la setmana passada, molta germanor i bona ona.

 Imperdibles, xip entre els cordons i moltes ganes, ja començàvem a escalfar per la calçada, línia de sortida, iPOD preparat, espera inacabable fins el tret de sortida i... BANG! Ja havien començat a rodar les cames i anàvem els quatre a un mateix ritme. Vam començar a dividir-nos quan ja feia una estona que estàvem sobre la sorra ascendint la muntanya, Carlos i Espel per davant i Miki i jo una mica enrere.

En un moment de bogeria li vaig dir al Miki que volia tirar una mica més fort així que vaig començar a fotre-li canya fins que en breus ens vam separar, per dins el Miki deuria pensar que estava mig boig, imprimint tant ritme en plena pujada, però em veia fort i volia demostrar-me a mi mateix de que estava fet. Li vaig fotre tant que vaig atrapar als altres dos i vaig estar un quart d’hora al seu ritme, l’Espel també em deia que estava una mica boig, i així va ser quan entre els km 6 i 7 la pujada va adquirir mes pendent i vaig anar perdent poc a poc als dos runners. Les cames anaven dient prou però el cap me’n deia que més i més, així que la pujada se’m va fer bastant dura, mai sense deixar de córrer a un ritme acceptable. 

Sempre recordaré una situació, un tio que quan anàvem pujant els anava explicant al grup amb el que anava que la corba que venia ja era la última i que a partir d’allà ja venia la baixada... que il·lús vaig ser que m’ho vaig creure... ni de conya s’acabava la pujada i ni de conya era la última corba... En el moment vaig pensar que era un capullot, ara amb més “experiència” suposo que simplement volia motivar-se com allò de que quan arribes a la meitat del total de distancia d’una cursa, tota la resta ja només es baixada o que a partir de la meitat els km es resten, mètodes per anar distraient el cap.

Un cop explicada l’anècdota, per fi si que vaig arribar al cim... el que no sabia es que la baixada de la muntanya seria tan dura... entre que allò era trail total i que no estava acostumat a córrer en baixada, si li sumem a més que des de feia un km les cames ja no volien córrer més... El tram més dur va ser la baixada i la meva resposta va ser una baixada de ritme impressionant.

Ja arribava el final de la baixada i tornava a estar motivat, ritme més alt cada cop fins que vaig tornar a trepitjar asfalt i això significava que quedava com a molt un km o una mica més... ritme alt altre cop... últims 200 metres sprint... molta motivació veure a la gent que ja ha acabat animant als que queden, tot i estar cansat les forces surten soles... i ... meta! Allà estava l’Espel, que em va fer una foto, el vaig abraçar i l’alegria m’envaïa... deixar anar cames i refredar... al poc va arribar en Miki, també va tenir la seva foto i abraçada corresponent entre tots... Després d’entregar el xip ens esperava una botifarrada i síndria... Com entra la síndria en aquells moments!!

Després de relaxar cames, estirar una mica i comentar la jugada, direcció cap als cotxes i cap a casa Carlos... Piscina, solete, quin dia més maco que feia... RELAX ben merescut! Una barbacoa multitudinària entre família, canadenques d’intercanvi amigues de la germana del Carlos, amics d’ell i nosaltres! Tinc molt bon record d’aquell dia... volley a la tarda, més sol i més piscina... tinc molt bon record perquè va ser l’últim dia de tranquis abans de començar a estudiar pels exàmens... Més que de tranquis, va estar mol i mol pepi!! L’endemà ja tornaríem a la realitat.